previous arrow
next arrow
Slider

Imatges

Cursos

Qui soc?

Vaig néixer el 1958 a Terrassa, una de les grans ciutats de Catalunya. Als 27 dies ja em van portar a Vacarisses un poblet de pagès a mitja hora de la ciutat. Els meus pares hi tenien llogada una casa i hi passàvem els estius. Els records de la meva infantesa estan dividits en dues vides completament diferents: els hiverns eren foscos, tristos, solitaris, en una escola catalana en temps de Franco que ni tan sols tenia pati i els vespres tancat entre quatre parets.

Els estius, en canvi, eren lluminosos, alegres, oberts… Els boscos i les cingleres de Vacarisses estaven a la nostra disposició i allí vaig aprendre que els arbres i les plantes tenien nom, que hi havia un munt d’espècies d’ocells, d’insectes, de plantes, de mamífers… Va ser voltant pel Cingle o anant a la Torrota amb amics que encara em conservo que vaig aprendre com canvia la llum al llarg del dia i com les roques s’encenen al capvespre.

Des de sempre, he relacionat la vida amb el contacte amb la natura. Sóc conscient de l’oferta cultural de la ciutat i sé que les decisions importants que afecten les nostres vides es prenen a les capitals. Però és a la natura on sento que la sang em corre per les venes i que el meu cos funciona i és a l’aire lliure on se’m desperten algunes emocions que no podrien florir a la ciutat.

Quan tenia sis anys em va venir a les mans el còmic «Espirú i els goril·les». La primera i la segona vinyetes em van impressionar de tal manera que encara en recordo ara el contingut i, en certa manera, han dirigit la meva vida. Diuen: “Cap al tard, els carrers de les ciutats estan plens de gent indiferent i taciturna… van amb l’esquena doblegada i els ulls apagats per la rutina… Tanmateix, de tant en tant hi ha algú que no és com els altres… Aquesta passa viva i la mirada brillant d’intel·ligència no poden enganyar: aquest noi té una gran idea”,

Aquell dia em vaig proposar que jo no seria un d’aquells ciutadans que es mouen pel capvespre de la ciutat amb la l’esquena doblegada i els ulls apagats per la rutina. Jo volia ser com en Fantàstic: volia caminar amb la passa viva i la mirada brillant d’intel·ligència. I, des d’aleshores, he procurat tenir sempre a mà alguna idea que m’il·luminés la mirada, donés vida als meus passos i encengués la meva intel·ligència.

Als vint-i-sis anys em van operar de les cataractes congènites que havien entel·lat des de sempre la meva visió del món i la llum va entrar a dojo en la meva vida. La natura se’m va plantar davant del ulls i em va cridar: «aquí estic! No em trobaves a faltar?». En aquell moment estava casat amb la Cecília. A més de ser una excel·lent companya amb qui viatjar per la vida, era biòloga i em va ensenyar els noms de les plantes, dels ocells i de les papallones. Em va explicar el que sabia de les relacions que hi ha entre els éssers vius i perquè al vessant nord del Montseny hi ha fagedes i al vessant sud alzinars.

Amb ella vaig veure el món d’una altra manera i vaig sentir la necessitat d’abraçar tot allò que, de cop, se m’havia presentat al davant amb tota la seva brillantor, amb els colors vius i les formes detallades. Des de sempre que havia voltat per la natura. Feia muntanya i apuntava en una llista els cims pirinencs de més de tres mil metres que ascendia. Però ara podia veure allò que només havia intuït i vaig adonar-me que entre l’aparcament i el cim hi havia tot un món per descobrir.

Arribar als pics cada cop se’m feia menys atractiu i cada vegada més m’entretenia amb tot el que trobava pel camí. D’aquí a tenir una càmera, començar a retratar allò que observava i comprendre que la fotografia podia ser una manera de viure en contacte amb la natura i fent allò que més m’agrada només hi havia un pas: prendre la decisió de deixar la feina d’informàtic i llençar-me al món incert de la fotografia de natura.

El maig de 1993 vaig deixar del tot la informàtica per dedicar-me a la fotografia. De fet, vaig començar fent muntatges audiovisuals amb quatre projectors de diapositives, però de seguida em vaig adonar que no m’interessava passar els dies tancat en un quarto fosc escoltant fragments de músiques cent vegades i veient passar les mateixes imatges. Jo volia fer fotografies i estar a l’aire lliure, sota el sol, la pluja, el vent, el fred o la calor…

He passat anys portant el meu arxiu fotogràfic sota el nom de Sincronia Audiovisuals. Ha estat una bona feina que consistia en fotografiar allò que m’agradava i trobar després qui ho podria necessitar. I ho han necessitat  revistes, editorials, empreses o institucions dedicades a l’educació ambiental, empreses de publicitat… i un llarg etcètera.

Però el mercat de la fotografia ha canviat radicalment. La fotografia de natura no és una feina valorada socialment tot i que, us imagiuneu les revbistes, els llibres, els webs… sense fotografies? Sigui com sigui, ningú està disposat a pagar el que realment costa fer una bona fotografia: localitzar l’indret, saber quan tindrà la millor llum, esperar que les condicions siguin les adeqüades… esperar, esperar i esperar. Per, després, en un instant, si hi ha sort, captar la imatge que hem estat perseguint durant temps.

Hem hagut d’esmolar l’enginy i buscar altres fonts d’ingressos: cursos, viatges, experiències basades en la pràctica de la fotografia. I tinc la impressió que ens n’anem sortint. Encara volto pel món amb la meva càmera i amb la mirada posada a la Natura. I d’aquest contacte se m’encomana una mica de la saviesa antiga que regula els processos naturals: les lleis inexorables de la Natura. També tinc un ull posat als llibres que es publiquen, les exposicions d’Art, les representacions teatrals i un llarguíssim etcètera. Però continuo retratant la natura i voldria que les meves imatges reflectissin allò que tant m’admira: ser testimoni dels processos naturals.

Ja fa molts anys vaig sentir el Raimon cantar «He mirat aquesta Terra», amb lletra de Salvador Espriu. Em vaig emocionar amb les descripcions del paisatge, del país, del meu país…

«Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar
he mirat aquesta Terra,
he mirat aquesta Terra

Quan per la muntanya que s’alça al ponent
el falcó s’enduia la claror del cel
he mirat aquesta Terra,
he mirat aquesta Terra…»

Si algun dia alguna de les meves fotografies pot emocionar com a mi m’emocionen aquests versos em sentiré plenament satisfet.