';

Pregó Marxa de Torxes Terrassa 2012

Per anar directament al vídeo

Terrassenques, terrassencs, avui fa 299 anys que les tropes de Felip V van entrar a la vila de Terrassa. No hi van trobar gaire resistència. Totes les persones vàlides per a la guerra els esperaven a coll Cardús i el gruix de les tropes felipistes, guiats per algú del país, van arribar a la vila seguint un altre camí. Malgrat tot, els invasors van fer el que feien (i fan) els vencedors de les batalles: cremar, robar, saquejar i violar a tort i a dret.
Diu la crònica que van cremar més de 100 cases i que ni tan sols la intervenció del pare Garriga, que havia jurat obediència al règim castellà, va servir per salvar el convent de Sant Francesc, on s’havia refugiat gran part de les dones i els infants de la ciutat, ni les esglésies de Sant Pere, ni el Sant Esperit.  Tot va patir el saqueig de les tropes del Borbó.

Durant aquests 299 les coses no han canviat gens. Tots aquests anys, la ciutat de Terrassa i Catalunya sencera hem seguit patint l’espoli i la falta de respecte del règim Borbònic envers les nostres institucions, la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra identitat.

Tot i que Felip V va jurar les lleis i els furs catalans, va imposar el sistema fiscal de Castella i va prohibir la llengua catalana en qualsevol de les seves manifestacions. Algú troba justificable que es prohibís parlar en català? Que s’obligués a les persones a renunciar a la seva llengua materna i a fer-se seva una llengua estrangera? Res ha canviat en aquests tres segles. Potser les formes són diferents ara, però l’esperit és el mateix: ofegar econòmicament Catalunya i esborrar del mapa la cultura catalana.

Seguim patint un espoli fiscal insuportable. Si consulteu la pàgina a Internet de l’espolímetre veureu quina és la magnitud de la tragèdia. I no ens paguen el que s’ha pactat i que recullen lleis espanyoles com l’Estatut de Catalunya o la llei de Pressupostos de l’Estat. I el Tribunal Constitucional espanyol dicta sentències que van contra la voluntat del nostre poble, votada en referèndum, i que ataquen el sistema judicial català i el sistema d’immersió lingüística en l’ensenyament,  que ha demostrat ser vàlid durant més de 30. Per quina raó? Perquè van guanyar una guerra i ens tracten com a vençuts. Els fem nosa. Som diferents i ells volen una Espanya uniforme. De la consigna franquista d’Una, Grande y Libre només els interessa la Una.

Però els catalans no cedim. No volem deixar de ser catalans. I ens hem passat 299 anys buscant la manera de ser acceptats tal com som dins d’aquesta Espanya uniformitzadora. Hem provat de fer lleis i estatuts que reconeguin els fet diferencial català, hem provat de fer pedagogia, hem provat de fer-los entendre que tenim llengua pròpia i que volem administrar els nostres recursos. Tot ha estat en va.

Ara, ja no ens alimenten molles i volem el pa sencer. Ja no ens serveixen les lleis espanyoles per més bona voluntat que s’hi reflecteixi. Ja sabem que a l’hora d’aplicar-les ho faran de la manera més restrictiva possible. Que si convé les ignoraran i que seguiran defensant els seus interessos i no els nostres. I, sincerament, ben fet que fan. N’hauríem d’aprendre. Som nosaltres que hem acceptat aquest paper de vençuts que ens han assignat i em estat més pendents del benestar del vencedor que no pas del nostre i, com a màxim, hem reclamat justícia.

Finalment, les coses han canviat dins nostre. Ja no volem res de Madrid. Nosaltres som amos del nostre destí i és a casa nostra on hem de fer feina. Només depèn de nosaltres. De cadascú de nosaltres. Tots hi tenim la nostra feina. Tots. Els polítics tenen la responsabilitat d’escoltar-nos i utilitzar els instruments de l’estat i la legislació internacional per defensar els interessos dels ciutadans del país. Les elits econòmiques han d’entendre que els seus principals interessos estan en la gent del seu país i que han d’utilitzar la seva capacitat d’influència per aconseguir dotar els país dels instruments necessaris per administrar els seus propis recursos. L’activitat econòmica vol pau i la pau només s’obté amb la justícia. Els intel·lectuals han de recollir els sentiments del poble i convertir-los en missatges clars, entenedors, diàfans. Són els nostres altaveus, la nostra imatge, models a seguir per molta gent. No poden menystenir aquesta responsabilitat.

I nosaltres, la gent del carrer, hem de deixar clar què volem. Quin és el país que desitgem, on són les nostres esperances, quins són els nostres projectes, com veiem el nostre futur. I, entre tots, dissenyar el país que volem ser. I, a més, amb els nostres vots,  decidim qui dirigirà aquest país que volem. Nosaltres som els que tenim més feina a fer i deixeu-m’ho dir, l’estem fent molt bé. Avui hem començat aquest setembre tan intens i tan important que ens espera i que, n’estic segur, sortirà als llibres d’història de la Catalunya independent. Avui estem aquí per rendir homenatge a les víctimes d’aquella nit de fa 299 anys. Divendres vinent acompanyaren la Marxa per a la Independència i tornarem a recórrer els carrers de la ciutat cridant ben alt i ben clar què volem per a Catalunya. Dissabte ho farem amb bicicleta i acabarem el dia amb un concert a Vallparadís. Perquè dins la lluita també hi cap passar-ho bé.

I l’Onze de Setembre anirem tots a Barcelona, la capital del nostre país, a dir al nostre govern que n’esperem. I ho direm amb totes les lletres, sense pors i sense complexos, perquè hi tenim dret. Tot i que el lema és prou clar: “Catalunya, nou estat d’Europa”, hi ha qui diu que es manifestarà per altres causes, com el pacte fiscal. Ja m’està bé. L’important és que hi siguin i que portin les orelles ben alerta i ser sentin submergits dins del clam majoritari. No tinc cap dubte que el crit que se sentirà serà el d’Independència!

No voldria acabar sense un record per un amic important en la meva vida (estic segur que també en la de molts de vosaltres): l’Àngel Casanovas, portaveu de la campanya Terrassa Decideix, apassionat i lluitador infatigable. Va començar lluitant contra la verticalitat de les muntanyes, escalant-ne les vies més difícils o calçant-se uns esquís de muntanya quan la neu impedia l’accés d’altra manera. Després va lluitar per una societat més justa, més culta i més oberta des de les diverses associacions en les que va treballar de manera incansable. Vull destacar la seva implicació amb el Centre Excursionista de Terrassa, on el vaig conèixer i on va assumir diversos càrrecs de responsabilitat, el més destacat dels quals és la Presidència de l’entitat durant 14 anys. Un cop alliberat d’aquesta responsabilitat va dedicar totes les seves energies a lluitar per la llibertat del seu, i nostre, país. Com ja he dit,  va ser portaveu de la campanya Terrassa decideix i estava compromès amb Terrassa per la Independència. La Marxa de Torxes de l’any passat va ser la seva darrera activitat pública. Tal com va dir en Pere Cardús l’endemà, quan vam saber la tristíssima notícia de la seva mort, portava la torxa més alta i més brillant de la Marxa.

Àngel, amb la teva mort jo vaig perdre un amic, el Centre Excursionista un col·laborador incansable, la ciutat va perdre una persona compromesa, el país, un patriota i un lluitador apassionat. Àngel, vas marxar massa aviat. Com tantes altres persones estimades que també van lluitar per la llibertat del nostre país, com la Cecília, el meu pare i tants d’altres. Nosaltres continuarem la teva lluita i acabarem la feina que tu vas començar. Em sap molt greu que no hagis (hàgiu) arribat a veure la Catalunya lliure que nosaltres si que, de ben segur, gaudirem.

Visca Catalunya lliure!


Marxa de Torxes Terrassa 2012 from Gil Ventura on Vimeo.

Recommend
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • LinkedIN
Share
Tagged in
There are 8 comments on this post
  1. Jaume Parera i Avellaneda
    Setembre 05, 2012, 9:56 am

    Francesc,

    Ahir ja ens vas emocionar; avui, llegint-te, he tornat a reviure el mateix sentiment.

    Gràcies, Francesc!

    Jaume

  2. Setembre 05, 2012, 10:17 am

    Gràcies a tu Jaume, per ser-hi i per ser sensible a aquestes coses. Entre tots farem la feina!

  3. Roger Casanovas
    Setembre 05, 2012, 3:02 pm

    Un camí llarg i un temps massa curt. Moltes gràcies Francesc. El trobem tant a faltar i el tenim tant present…

    • Setembre 07, 2012, 11:47 am

      N’estic segur, jo també hi penso força sovint… mentre hi pensem serà viu entre nosaltres.

  4. Xavier ordeix
    Setembre 05, 2012, 4:20 pm

    Hola Fancesc, em va agradar molt el pregó, felicitats.

  5. Edmond Sala Torns
    Setembre 15, 2012, 6:16 pm

    Gracies Francesc per aquest prego carregat de veritats que, tal i com dius, ja es hora que diguem PROU.
    Salut i, com escriu Maragall ¡ADEU ESPAÑA!

    Edmond.

    • Setembre 16, 2012, 9:10 am

      Gràcies Edmond.

      Aquest setembre està transformant el nostre país. Encara queda molta feina. I difícil! Però entre tots ho aconseguirem!

      España queda cada dia més lluny!

Leave a reply