';

El moment de repressió que vivim els catalans és intolerable. Des de sempre, l’encaix de Catalunya amb Espanya ha grinyolat. És el que passa quan un país se n’anexiona un altre per la força de la guerra i de la violència. No és una associació que s’hagi fet de bon grat i mai acabarà d’encaixar. Tanmateix, des de Catalunya, s’ha intentat. S’ha intentat que se’ns respecti la llengua, la cultura, la nostra manera de fer. Les respostes des d’Espanya sempre han estat de dominador a dominat, imposant la seva visió i els seus desigs. Espanya aspira a ser uniforme i nosaltres a conservar la nostra identitat. És evident que mai podrà haver-hi entesa.

Des de la humiliació que va representar l’anul·lació de part de l’estatut que els catalans havíem aprovat en referèndum, el juliol de 2010, aquesta partida, la de l’encaix, els catalans l’hem donat per perduda. Espanya va decidir saltar-se la seva pròpia Constitució i imposar als catalans un Estatut que no havia estat votat pel poble. És més, havia decidit mutilar considerablement el que sí que el poble havia votat. A qualsevol democràcia, un fet així, és completament inadmissible i els catalans aspirem a viure en democràcia.

A patir d’aquell moment, a Catalunya va anar creixent el sentiment independentista. Abans d’aquests fets érem quatre gats. Havíem d’acceptar el que semblava que desitjava la majoria del país. Però aquest equilibri ha canviat i ara una majoria considerable del país demana canvis. I d’una manera molt majoritària, aquests canvis passen per la República Catalana. Des del Govern de Catalunya es van començar a fer passes en aquest sentit i va semblar que el més raonable era fer un referèndum, amb una pregunta clara, per saber exactament quants érem que volíem fer camí de manera independent de l’estat i quants preferien quedar-s’hi.

El referèndum es va fer, però l’estat espanyol no ho va tolerar i va engegar la seva màquina repressiva. Milers de policies van ser traslladats a Catalunya des de tots els racons de l’estat i el dia que votàvem van desfermar una violència completament inesperada. Policies armats fins a les dents van atacar la població que els rebia amb les mans alçades cantant “votarem, votarem”. Les escenes de la violència policial han fet la volta al món i tothom que ho desitgi les pot veure. Malgrat la repressió brutal, més de dos milions dues-centes mil persones vam votar. Vam ser herois que vam aguantar al carrer tot i saber que podia arribar la policia a qualsevol moment i atacar-nos a cops de porra i bales de goma. Tots teníem les imatges de la brutalitat exercida contra la població al mòbil que duiem a la butxaca. Alguns van patir aquesta violència i mai se’n podran recuperar.

A partir d’aquells fets, l’estat espanyol es va treure la careta i va ensenyar la seva cara més feixista i més violenta. Va tancar a la presó part del nostre Govern, altres s’han hagut d’exiliar, dos dirigents d’entitats socials també són a presó i hi ha centenars d’encausats, entre ells més de set-cents alcaldes que van posar els seus municipis al servei de la celebració del referèndum. Pensem-hi bé: persones a la presó o a l’exili o pendents de judici per demanar l’opinió dels ciutadans.

Una d’aquestes persones que és a l’exili és el Lluís Puig Gordi, terrassenc, Conseller de Cultura i amic. La seva feina en defensa de la Cultura Popular Catalana ve d’antic. I els companys de la productora que va crear per ajudar als artistes que volien mantenir viva la flama de la nostra cultura popular, VESC, van decidir fer-li un homenatge, a Terrassa, a la sala de màxima capacitat, per recollir diners per fer-li la vida una mica més fàcil durant uns quants dies, a l’exili.

Vaig tenir l’honor de ser escollit per il·lustrar amb algunes de les meves fotografies una de les peces musicals que es van interpretar aquell dia: la Cancó Jueva que Bernat Vivancos va compondre el 12è dia que teníem presos polítics catalans. La va interpretar d’una manera molt emotiva Teresa Noguerón. El vídeo que encapçala aquesta pàgina és el que es va projectar al Centre Cultural de Terrassa en l’acte d’homenatge a Lluís Puig.

Recommend
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • LinkedIN
Share
Tagged in
Leave a reply