';

Agressors

Avui, 8 de març, és el dia internacional de les dones. El mateix fet denuncia una situació molt preocupant: som al segle XXI i encara sentim la necessitat de dedicar un dia internacional a les dones, com si no poguéssim veure l’espècie humana com un tot. I, en canvi, sóc plenament conscient que és necessari. Precisament perquè no hem aconseguit que les dones i els homes tinguin els mateixos drets i les mateixes obligacions davant de la societat en la que vivim. I no hem aconseguit que les dones se sentin en pau dins d’una societat que les explota i se n’aprofita. I sóc conscient que cal aquesta discriminació positiva, precisament per afavorir les dones i posar-les al mateix nivell que els homes. Crec que això no s’aconsegueix amb dies internacionals, però.

Tanmateix, el que jo desitjo fer avui és parlar d’una xacra que ens hauria d’avergonyir com a societat: les agressions a les dones. Algunes acaben amb la mort i surten als diaris, però hi ha un munt de persones que pateixen agressions diàries i que no arriben a ser notícia. I les pateixen en silenci per por, per vergonya i perquè perceben la incomprensió de qui les envolta.

Tinc la impressió que les campanyes que es fan per protegir les dones de les agressions són incompletes. Vull deixar clar que no sóc expert en aquest tema i que parlo des de la intuïció i del meu sentit comú, des d’enlloc més. I voldria que aquest text es llegís tenint en compte aquest punt de sortida, però fa molts anys per veig una gran mancança en les campanyes que he vist per televisió i que he sentit a la ràdio, que són les que arriben a més persones: totes les que jo conec van encaminades a les dones, a detectar agressors, a protegir-se. I trobo a faltar campanyes dirigides als homes, a ajudar-los a detectar si són possibles agressors, si tenen aquest tret de la personalitat i què hi podrien fer per evitar-ho. Crec, fermament, que ningú vol ser agressor. Crec que molts s’hi troben sense saber com hi han arribat. I crec que molts, davant la certesa que acabaran així, preferirien demanar ajuda i evitar-ho.

Per tant, trobo a faltar campanyes que avisin dels comportaments que poden derivar en agressions. Que expliquin com es comença, quins són els primers símptomes. Que els homes ens puguem preguntar si allò que estem fent podria derivar en un comportament agressiu o, fins i tot, que puguem ajudar els nostres amics si veiem que tenen aquests comportaments. I crec que la societat s’hauria de dotar de recursos per ajudar aquests homes a resoldre aquests conflictes interns i evitar que arribin a agredir.

Sé que sona estrany demanar ajuda per a qui pot provocar tant de dolor. No voldria que s’interpretés que els considero víctimes de la seva pròpia naturalesa. Però si com a societat no ens dotem dels recursos necessaris per detectar-los i no posem els mitjans necessaris per ajudar-los a resoldre aquests conflictes interns, crec que no ens en sortirem mai. Penso que tenim una solució a l’abast de la mà i no l’estem utilitzant. Sé que d’aquesta manera no es resoldrà del tot aquest problema, però si podem evitar unes quantes morts i molt de sofriment, ja haurà valgut la pena.

 

Recommend
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • LinkedIN
Share
Tagged in
Leave a reply